En un món que avança a colps d’algoritme i d’urgències globals, sorprén —o potser no tant— l’auge de partits territorialitzats, arrelats a realitats concretes i amb un relat que naix del sòl que trepitgen. No és un caprici ni un exotisme polític. És una resposta. Una forma d’autodefensa col·lectiva davant un temps que sembla voler convertir-nos en individus flotants, desconnectats de la comunitat i de la memòria.
La globalització ha portat moltes coses bones, però també una sensació creixent d’homogeneïtzació. Les decisions es prenen lluny, els discursos es fabriquen en sèrie i les identitats es redueixen a etiquetes de consum. Enmig d’aquest soroll, els territoris reclamen veu pròpia. No per tancar-se, sinó per existir. No per excloure, sinó per poder dir: això som, això necessitem, això volem decidir.
Els partits territorialitzats apareixen com a espais polítics que tornen a posar el focus en allò que és pròxim: el territori, la llengua, la vida quotidiana, els serveis que sostenen la comunitat, les desigualtats que no ixen als informatius globals però que marquen el dia a dia de milers de persones. Són projectes que parlen amb accent propi i que no tenen por de dir que l’accent és també política. Que la llengua no és només un codi, sinó una manera de mirar el món. Que la identitat no és un decorat, sinó una estructura de drets.
En un temps dominat per l’individualisme, reivindicar la comunitat és un acte radical. I en un temps en què les grans forces polítiques sovint es mouen per inèrcies estatals o supranacionals, reivindicar la proximitat és una manera de recuperar sobirania quotidiana. No es tracta de fer bandera de la diferència, sinó de recordar que la democràcia només és real quan és capaç d’escoltar les veus menudes, les que naixen de baix, les que coneixen el territori perquè el pateixen i el cuiden.
L’auge d’aquests partits no és un retorn al passat ni un refugi identitari. És una constatació: quan la política es desenganxa del territori, el territori busca noves formes de representació. Quan la ciutadania percep que les decisions que l’afecten no tenen en compte la seua realitat, busca alternatives que sí la miren als ulls. I quan la globalització esdevé massa abstracta, la gent torna a allò que és tangible: la comunitat, la llengua, el barri, el país.
És legítim i és necessari. Perquè la política, si vol ser útil, ha de tindre arrels. I perquè un poble que no pot parlar amb la seua pròpia veu acaba parlant amb la veu d’altri. L’autodefensa que mencionaves no és una trinxera, sinó una eina de supervivència democràtica. És dir: volem ser part del món, però sense deixar de ser qui som. Volem participar en el global, però des d’un lloc concret, amb una història concreta i unes necessitats concretes.
Potser, al final, l’auge dels partits territorialitzats és una invitació a repensar la política. A entendre que la diversitat no és un problema, sinó una riquesa. Que la proximitat no és un límit, sinó una brúixola. I que, en un món que ens vol disperses, recuperar el sentit de comunitat és una forma poderosa de futur.