Sagunt, 2022

En 1922 el servei de transport públic el prestava un automòbil de vint places propietat de Joaquín Casanova Tena. Realitzava dos serveis diaris a 0,50 pessetes el viatge. José Catalá Tordera prestava aqueix mateix servei amb una tartana de dues rodes tirada per cavalls, amb una capacitat de sis seients amb un cost per persona de 0,25 pessetes, realitzava el viatge d'anada i volta una vegada al dia.

En 1922 Baltasar Palanca Masiá va destinar un automòbil Hispano de 22 seients que feia el servei d'anada i volta dues vegades al dia. El preu del bitllet era de 0,50 pessetes.

A l'agost de 1922 es van encendre els forns de cok i es van inaugurar les instal·lacions de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani.

La Companyia Siderúrgica del Mediterrani es va constituir a Bilbao en 1917 amb un capital social de 100 milions de pessetes representat per 100.000 accions de 500 pessetes i per 100.000 obligacions també de 500 pessetes. Aprofitant els beneficis extraordinaris de la seua naviliera durant la conjuntura bèl·lica, Sota i Aznar van adquirir 40.000 accions; altres 40.000 van ser subscrites per particulars, sobretot accionistes de la Companyia de Sierra Menera i 20.000 van quedar en reserva. També es van traure a la venda 40.000 obligacions. Ramón de la Sota i Luis María Aznar van passar a ser president i vicepresident del Consell d'Administració i directors gerents. Els estatuts contemplaven aquesta distribució de beneficis: 10% a fons de reserva; 10% al Consell d'Administració; 6% al pagament d'obligacions i la resta a distribuir al 50% entre els accionistes de la fàbrica i els de la Companyia de Sierra Menera, empresa amb la qual, com ja vam veure, es va establir un acord de subministrament de mineral de  ferro. La construcció de la factoria va començar en 1917 i la primera bugada es va obtindre en 1923.

Entre 1917 i 1930, les inversions van ascendir a 109 milions de pessetes. D'ells, 40 es van finançar via acciones; 40 via obligacions – altres 20.000 van ser emeses en 1927- i 29 milions mitjançant crèdits bancaris i del mateix Ramón de la Sota.

D’eixa companyia siderúrgica queden en peu moltes poques instal·lacions, la que més destacada és l’Alt Forn. La construcció de l'alt forn nº2 va començar en 1922 i va proporcionar la seua primera colada de ferro el 14 de juny de 1926.

El forn estava servit per una sèrie de turbo bufa focs i per quatre estufes de més de 27 metres d'altura, que li proporcionaven l'aire d'alta temperatura que inflamava la càrrega. Cada parella d'estufes estava servida per una ximenera metàl·lica de 45,7 metres d'altura.

Dels tres alts forns solament segueix en peu el nº2, encara que no es tracta de l'original sinó d'una reconstrucció de 1936, va ser declarat BIC en 2021.

En 1922 també és celebra el Centenari de l’Atletico Saguntino. El club sorgeix de la fusió dels equips Sagunt CD i Cova Club, l'any 1922. Els seus primers partits els va disputar en el Camp Baix de l'Estació, inaugurat a la fi de 1924. En 1925 es va fusionar amb el Centre Athletic Català, fet que li va permetre competir en Primera Regional. Encara que en 1928 van començar a disputar-se les categories nacionals, va decidir jugar durant els següents anys en els campionats regionals.

Després de la Guerra Civil, va competir en Segona Regional i no va ser fins a 1945 el de l'ascens a Primera Regional. Aquesta categoria la va abandonar el primer any que la va disputar, car va competir a l'any següent en Tercera Divisió. En la seva tercera temporada en aquesta categoria es produeix el descens, fet que provoca la retirada i la desaparició del club del panorama competitiu.

Fins a 1951 no es va produir la refundació, impulsat per un grup d'afeccionats. En la seva primera temporada en Segona Regional aconsegueix l'ascens a Primera Regional, malgrat quedar subcampió de categoria. Tres anys després aconseguirien l'ascens a Tercera Divisió, per estar en aquesta categoria durant vuit anys consecutius, i podent-se destacar un tercer lloc en la temporada 1962/63.

Després de descendir a Primera Regional, en la temporada 1970/71 va ascendir a la jove Regional Preferent. Posteriorment s'ha mantingut en Tercera Divisió fins que en la temporada 2015-2016 ascendí a la Segona Divisió B s'aconsegueix mantindre folgadament i collita la Copa RFEF després d'imposar-se al Fuenlabrada en la final, 0-0 en localitat castellana i 3-0 a la ciutat valenciana. En la següent temporada, després d'un inici il·lusionant, en el qual es va arribar a somiar amb jugar la promoció d'ascens a la Segona Divisió, descendeix a Tercera després d'una segona volta desastrosa.

En 1947 José Blasco Such era nomenat president del Consell d'Administració de la Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt. En 1947 es projecta un nou retaule per a la capella del Col·legi Sant Vicent Ferrer, l'antic i a causa dels excessos comesos durant la guerra civil es trobava en deplorable estat, es renova l'altar, el Sagrari i l'expositor.

En 1947 arriba a la companyia un nou Director, Sr. Andoni Sarasola Martínez, Doctor enginyer en mines, el qual va acabar forjant una sincera, i respectuosa, amistat amb Sr. Ramón de la Sota i Aburto en el seu exili Francés La seua comesa va ser el d'iniciar la modernització de la companyia per a convertir-la en el que en un altre temps es va somiar, la major explotació a cel obert de mineral de ferro a Espanya.

D'origen basc, Sarasola va dirigir durant 20 anys la Companyia Minera de Sierra Menera, que gestionava el jaciment mineral d'Ojos Negros a Terol i l'antiga línia ferroviària fins al Port de Sagunt. Enginyer de professió i doctorat, Sarasola va residir durant quinze anys en el Port de Sagunt i va dirigir entre 1947 i 1967 l'empresa minera, fins que un grup empresarial va adquirir les accions de la companyia que posseïa la Naviliera Aznar.

Sarasola va decidir abandonar el seu lloc després de la decisió dels nous propietaris de retirar i alçar la línia de ferrocarril entre Ojos Negros i Sagunt i deixar en mans de Renfe la concessió del transport del mineral extret. L'enginyer s'oposava a l'alçament de la línia i ha defensat posteriorment que aquesta va ser una de les causes de la fallida econòmica de l'empresa. El ferrocarril d'Ojos Negros va deixar de transportar el mineral de ferro en 1972. Fa pocs anys, ja abandonada la mina, les seues travesses van donar pas a una de les rutes verdes de la Comunitat Valenciana i Teruel més valorades per excursionistes i amants del turisme rural. La via de ferrocarril va ser impulsada a principis de segle per Ramón de la Sota, empresari impulsor de la Companyia Sierra Menera. La línia va donar origen al Port de Sagunt, nascut d'una llicència obtinguda per De la Sota. Sarasola sempre ha defensat la figura d'aquest empresari, que va romandre fidel al Govern de la República i la família de la qual es va veure desposeida de les accions de l'empresa minera després de la Guerra Civil en represàlia per la seua oposició als rebels colpistes.

El ferrocarril Ojos Negros-Sagunt va ser una línia fèrria espanyola de via estreta que discorria entre Ojos Negros (Terol) i Sagunt (València). Posseïa un ample de 1000 mil·límetres i una longitud de 204 quilòmetres.​ Aquesta línia fèrria tenia un caràcter eminentment miner, estant destinada a donar eixida al ferro que s'extreia de les mines de Sierra Menera. Va estar en servei entre 1907 i 1972, sent el ferrocarril d'Ulls Negres una de les línies de via estreta de major longitud d'Espanya. En l'actualitat l'antic traçat ferroviari ha sigut rehabilitat com la via verda d'Ojos Negros.

En 1972 l'arquebisbe de València va visitar el col·legi de les dominiques de la Anunciata. Es van estudiar els importants problemes que afectarien la comunitat parroquial la implantació a Sagunt de la IV Planta Integral i el Tren de Bandes en Calenta (T.B.C.). Un decret, al·lusiu al Pla Siderúrgic Nacional, contempla la ubicació a Sagunt d'una  siderúrgica integral amb procés continu. Sobre la base de les instal·lacions existents. Es va iniciar elpla de laminatge en fred, com a suport econòmic de pròximes instal·lacions, atés que es considerava la seua rendibilitat en cotes elevades.


En 1982 és nomenada l’única filla adoptiva que ha tingut i té la ciutat de Sagunt ella era Victoria Kamhi de Rodrigo (Besiktas, Estambul, 1899 - Madrid, 1997). Marquesa dels Jardins d'Aranjuez, fou una pianista turca, professora del Conservatoire de Paris i dona de Joaquín Rodrigo, des del 1933 fins a la seva mort. Fou jueva sefardita i la seua família pertanyia a l'alta burgesia turca. El seu pare era otomà i la seua mare vienesa.

Molt prompte es va manifestar el seu talent musical començant els seus estudis de piano als quatre anys. A Viena va ser alumna de Jorge Lalewicz i més tard va estudiar en Paris amb el mestre Lazare Levy i amb l'il·lustre pianista català Ricardo Viñes. Amb aquest últim va treballar el repertori espanyol, des de Albéniz fins a Turina i Rodrigo, amb qui va contraure matrimoni en 1933.

Des del seu matrimoni amb Joaquín Rodrigo renuncia a la seua carrera de pianista per a consagrar-se a la seua obra, col·laborant amb ell en el terreny musical i literari. Ha escrit els escenaris dels seus ballets "Pavana Real" i "Juana i els Calderers", i va adaptar els textos dels manuscrits de la Mar Morta per a "Himnes dels Neòfits de Qumrán" i la comèdia lírica "El fill fingit". Així mateix són seues les versions en alemany i en francés de "Música per a un còdex de Salamanca" sobre l'"Oda de Salamanca" de Miguel d'Unamuno, de "Absències de Dulcinea" de Miguel de Cervantes, així com de la majoria de les cançons de Joaquín Rodrigo.

En 1986 van ser publicades les seues memòries "De la mà de Joaquín Rodrigo" que han sigut traduïdes a l'anglés i editades als Estats Units sota el títol "Hand in Hand with Joaquín Rodrigo. My life at the Mestre's side". La versió francesa, "Main dans la main avec Joaquín Rodrigo", va aparéixer en 2004.

Victoria Kamhi va morir el 21 de juliol de 1997, ara fa 25 anys, uns dos anys abans que el seu espòs.

A l'abril de 1997 l'Ajuntament de Sagunt tenia penjat el pagament a empreses i proveïdors 1.368 milions de pessetes i 1.564 milions de pessetes pendent d'ingrés. Factures, ja tramitades, per valor de 725 milions no poden pagar-se per falta de liquiditat.

És per això que en eixe 1997 és va realitzar l’única, per ara, moció de censura que ha patit l’Ajuntament de Sagunt derrocant del poder al PSOE representat per Manuel Girona i alçant al poder a Silvestre Borrás, en aquell moment, portaveu del Partit Popular.

El succeït en la històrica sessió plenària del 9 d'abril de 1997, va ser la conseqüència dels acords aconseguits entre les quatre forces polítiques que van recolzar la moció de censura, que van iniciar les negociacions després de fracassar els intents per aconseguir un govern de progrés promogut pel PSOE. En aquestes converses, que es van prolongar per espai de més de sis mesos, des de setembre de 1996 a març de 1997, van participar Esquerra Unida, CDS i els nacionalistes de la UPV, hui Compromís.

Com s'ha indicat, després del fracàs del pacte de progrés que intentava construir el PSOE per a conservar l'Alcaldia del municipi, el divendres, 13 de març de 1997, van concloure satisfactòriament les converses entre el PP, CIPS, CDS i UPV, que s'havien vingut mantenint durant els anteriors quinze dies. No obstant això, mentre les negociacions entre els dirigents dels quatre partits polítics es desenvolupaven a molt bon ritme, el ‘aparell’ socialista es va treballar a fons a bona part de les bases del partit nacionalista, apel·lant al saguntinisme, per a apartar a la UPV d'una moció de censura contra un alcalde saguntí i d'esquerres.


En 2007, fa 15 anys, i per a acabar d’una manera festiva les Falles de Sagunt reben el títol de Festa d’Interès Turístic Autonòmic el primer pas per ser declarades a nivell nacional, 50 anys després de la creació de la seua Junta.

Més recent Anterior