La música de banda en el Camp de Morvedre (I)

No és difícil imaginar l’espectacle que oferirien, de ben segur, les bandes militars que recorrien quasi diàriament els nostres pobles i ciutats, en els dies en què el nostre país es destruïa per raons dinàstiques. Els pobles del Camp de Morvedre no van ser aliens a aquest fenomen social.

Les bandes de música dels regiments, en plenes guerres civils, recorrien els nostres carrers, no sent estrany que l’afició per l’art musical prenguera molt ràpid en l’ànim dels nostres avantpassats i nasquera el desig de comptar amb conjunts harmoniosos que animaren, amb les seues serenates, les llargues nits d’estiu.

“Les convulsions polítiques i revolucionàries de la primera meitat del segle XIX van omplir de conjunts musicals militars la geografia de les terres valencianes, des de Vinaròs a Oriola. Quan no eren les tropes napoleòniques eren els exèrcits Espanyols o les Milícies Valencianes (tropes irregulars); i quan no era la contesa entre liberals i conservadors eren les tropes carlistas contra les “cristinas“, però sempre, en tots aquests conflictes, cada fracció anava acompanyada de la seua agrupació musical per a donar solemnitat a la victòria o per a impressionar als vilatans de cada localitat per on passaven. Cada bàndol civil o militar rivalizaba entre si per a guanyar en brillantor, en sonoritat o per a impactar amb la vistositat dels seus uniformes. “Primitiva“ i “Nova“, “Vella“ o “Nova“ expressaven escissions en les bandes que, al marge de la motivació aparent o proclamada, responien a causes profundes relacionades amb les tendències polítiques i afinitats ideològiques que, en cada localitat, s’enfrontaven obertament o es mantenien en soterrada i larvada rivalitat.

Quan aquestes músiques militars van ser dissolent-se o retirant-se dels pobles, estava sembrada la llavor per a imitar-les i despertat el desig de crear grups bandísticos locals per a amenitzar i donar solemnitat als actes cívics i religiosos“.

“Es quedava en el poble o era convidat a quedar-se per a iniciar la preparació musical d’alguns veïns de professions humils que, sense estudi algun, reunien aptituds per a tocar un instrument, encara que només fora ‘d’oïda’, i el reclutament de la qual no era difícil, puix que vestir-se amb elegants uniformes canviant la seua senzilla imatge de llauradors o artesans, i exhibir les seues habilitats artístiques eren motivacions suficientment fortes per a acceptar la petició d’incorporar-se a la naixent Banda de Música, que per mimetisme copiava de les Bandes Militars les seues partitures, instruments, uniformes, maneres de desfilar, etc.“ (V. Ruiz Monrabal. Història de les Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. València, 1993, tom I, pàgines 31 i 32.).

En opinió de José Climent (J. Climent. Historia de la música contemporánea valenciana. Valencia, 1978.) la fundació de les bandes de música i les societats té una forta influència religiosa, en dir:

“La major part dels pobles tenen una plaça d’organista, que es proveïa per oposició, i que a més, en moltes ocasions, era també el mestre del lloc. Era, per tant, un músic que vivia del poble i per al poble; que tenia en les seues mans la part cultural-musical dels ciutadans… D’ací poden nàixer, al meu entendre, la gran quantitat de conjunts musicals existents en tota la Regió. Cada parròquia formava, almenys, un grup de cantores que atenguera les necessitats de culte religiós. I atenguera les necessitats d’esplai i de diversió al mateix temps que les culturals que tinguera el poble“.

En 1826 fa la seua aparició a Quartell una formació musical estable, era la Societat Musical “Granados”. Amb aquesta denominació la trobem abans de 1850 quant un grup d’aficionats es reuneixen per a actuar en les misses majors, actes religiosos i sobretot en els enterraments en les parròquies de la Vall de Segó. La banda de Quartell amenitzava les nits d’estiu i les celebracions festives dels nostres pobles.

Al principi la banda no compta amb director, este serà incorporat cap a 1850, quan ja es considera una banda de música, tal com avui les entenem. Els primers estatuts, coneguts, es redactaren i aprovaren en 1887. La societat conservarà la seua antiga denominació, “Granados“, fins al 26 d’agost de 1926, quant es transforma en Unió Musical de Quartell.

En la segona meitat del segle XIX es crearen les bandes de música de Quart de les Valls (cap a 1868), i la de Faura (1878). Les primeres referències musicals a Quart de les Valls es remunten a setembre de 1868, coincidint amb la revolució “La Gloriosa“. Possiblement es tractara d’una banda militar.

Quart de les Valls tenia, en el segle XIX, dues bandes. Una d’elles pertanyia als conservadors, i l’altra als liberals, no tardant el poble a batejar a ambdues agrupacions. A la dels liberals la van cridar els “Mantequillos“ i a la dels conservadors els “Floripondios“. Cap a 1918 les dues bandes decideixen fusionar-se formant l’agrupació Mozart. Alguns anys més tard la banda es dissoldria.

L’activitat musical a Quart de les Valls no es reprendrà fins que Francisco Soriano Pérez decideix, en col·laboració amb un grup d’amics i veïns, crear una banda de música. A l’abril de 1985 va fer la seua presentació. El seu creador serà el seu president i el primer director Francisco Javier Navarro San Clement. Els padrins de l’acte ho serien el matrimoni Andrés – Boria.

La Societat Musical de Faura va iniciar, segons la tradició oral, les seues activitats en 1878 quan un grup d’afeccionats decideixen crear una banda que ocupara el seu temps d’oci després del dur treball en el camp. Prompte amenitzarien balls i serenates a Faura i a Benifairó de les Valls.

Federico Romero va ser el seu primer director. En 1921 la banda es divideix en dues: L’Antiga i Joventut Musical. En 1930 els responsables d’ambdues formacions decideixen unir els seus esforços i formar una sola entitat; l’actual Societat Joventut Musical de Faura. De 1936 a 1939, a conseqüència del conflicte bèl·lic que vivia el país, l’activitat musical en la vila es va paralitzar fins a 1940, en què es va fer càrrec de l’adreça de la banda Juan Garcés, substituït alguns anys més tard per Enrique Garcés.